[Nom llatí] Zingiber Officinalis

[Especificació] Gingerols 5,0%

[Aspecte] Pols groc clar

Part de la planta utilitzada: arrel

[Mida de partícules] 80 malla

[Pèrdua en assecat] ≤5,0%

[Metal pesat] ≤10PPM

[Emmagatzematge] Emmagatzemar en una zona fresca i seca, allunyar-se de la llum directa i la calor.

[Vida útil] 24 mesos

[Paquet] Envasat en bidons de paper i dues bosses de plàstic a l'interior.

[Pes net] 25kgs/tambor

[Què és el gingebre?]

El gingebre és una planta amb tiges frondoses i flors de color verd groguenc. L'espècia de gingebre prové de les arrels de la planta. El gingebre és originari de parts més càlides d'Àsia, com ara la Xina, el Japó i l'Índia, però ara es conrea a parts d'Amèrica del Sud i Àfrica. També es conrea a l'Orient Mitjà per utilitzar-lo com a medicina i amb aliments.

[Com funciona?]

El gingebre conté productes químics que poden reduir les nàusees i la inflamació. Els investigadors creuen que els productes químics funcionen principalment a l'estómac i els intestins, però també poden funcionar al cervell i al sistema nerviós per controlar les nàusees.

[Funció]

El gingebre és una de les espècies més saludables (i més delicioses) del planeta. Està carregada de nutrients i compostos bioactius que tenen poderosos beneficis per al cos i el cervell. Aquí hi ha 11 beneficis per a la salut del gingebre recolzats per la investigació científica.

1. El gingebre conté gingerol, una substància amb potents propietats medicinals
2. El gingebre pot tractar moltes formes de nàusees, especialment les nàusees matinals
3. El gingebre pot reduir el dolor i el dolor muscular
4. Els efectes antiinflamatoris poden ajudar amb l'artrosi
5. El gingebre pot reduir dràsticament els sucres en sang i millorar els factors de risc de malalties del cor
6. El gingebre pot ajudar a tractar la indigestió crònica
7. La pols de gingebre pot reduir significativament el dolor menstrual
8. El gingebre pot reduir els nivells de colesterol
9. El gingebre conté una substància que pot ajudar a prevenir el càncer
10. El gingebre pot millorar la funció cerebral i protegir contra la malaltia d'Alzheimer
11. L'ingredient actiu del gingebre pot ajudar a combatre les infeccions

La Stevia rebaudiana es coneix comunament com Madhu Tulsi. Aquest és àmpliament cultivat per les seves fulles dolces. L'estèvia i el gira-sol pertanyen a la família de les asteràcies. L'herba dolça Stevia s'està convertint en una font important d'edulcorant natural com a alternativa al sucre. Està substituint ràpidament l'edulcorant químic com l'esplenda, la sacarina i l'aspartam. La planta és originària de les regions tropicals i subtropicals d'Amèrica del Nord i Amèrica del Sud. Hi ha prop de 240 espècies del gènere Stevia. Es cultiva àmpliament a països com el Brasil, Colòmbia, Paraguai i Veneçuela. A Veneçuela fa més de 1500 anys que s'utilitza. Les fulles d'estèvia són 20-25 vegades més dolces que el sucre normal. L'extracte de stevia Rebaudioside-A és unes 300-400 vegades més dolç que el sucre normal. La dolçor de l'estèvia també es va sentir durant molt de temps.
S'està desenvolupant un bon mercat per a l'estèvia a nivell nacional i internacional. Aquest és un raig d'esperança per al pacient diabètic. Com que és font natural d'edulcorant. També s'utilitza per al tractament de l'obesitat i pacients amb sucre en sang alt. No hi ha augment del nivell de sucre després del consum d'estèvia com a edulcorant com a substitut del sucre normal. Substitució i replantació
A partir dels anys següents, algunes plantes moriran per diverses raons, aquests buits s'han d'omplir immediatament amb plàntules ben desenvolupades. Depenent del tipus de sòl i la gestió, la productivitat disminuirà al cap de 5 anys i s'hauria de substituir per una nova plantació.
Panjab, Haryana, Madhya Pardesh, Tamil Nadu...

Què és el BIOPOLÍMER? Què significa BIOPOLYMER? Significat de BIOPOLÍMER – Pronunciació de BIOPOLÍMER – Definició de BIOPOLÍMER – Explicació de BIOPOLÍMER – Com pronunciar BIOPOLÍMER?

Font: article de Wikipedia.org, adaptat sota la llicència https://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0/.

Els biopolímers són polímers produïts per organismes vius; és a dir, són biomolècules polimèriques. Com que són polímers, els biopolímers contenen unitats monomèriques que s'uneixen covalentment per formar estructures més grans. Hi ha tres classes principals de biopolímers, classificats segons les unitats monomèriques utilitzades i l'estructura del biopolímer format: polinucleòtids (ARN i ADN), que són polímers llargs formats per 13 o més monòmers nucleòtids; polipèptids, que són polímers curts d'aminoàcids; i polisacàrids, que sovint són estructures de carbohidrats polimèrics enllaçats lineals.

La cel·lulosa és el compost orgànic i el biopolímer més comú a la Terra. Al voltant del 33 per cent de tota la matèria vegetal és cel·lulosa. El contingut de cel·lulosa del cotó és del 90 per cent, per a la fusta és del 50 per cent.

Una gran diferència definitòria entre biopolímers i polímers sintètics es pot trobar en les seves estructures. Tots els polímers estan fets d'unitats repetitives anomenades monòmers. Sovint, els biopolímers tenen una estructura ben definida, encara que aquesta no és una característica definitòria (exemple: lignocel·lulosa): la composició química exacta i la seqüència en què estan disposades aquestes unitats s'anomena estructura primària, en el cas de les proteïnes. Molts biopolímers es pleguen espontàniament en formes compactes característiques (vegeu també "plegament de proteïnes", així com estructura secundària i estructura terciària), que determinen les seves funcions biològiques i depenen d'una manera complicada de les seves estructures primàries. La biologia estructural és l'estudi de les propietats estructurals dels biopolímers. En canvi, la majoria dels polímers sintètics tenen estructures molt més simples i aleatòries (o estocàstiques). Aquest fet condueix a una distribució de massa molecular que falta als biopolímers. De fet, com que la seva síntesi està controlada per un procés dirigit per plantilla en la majoria de sistemes in vivo, tots els biopolímers d'un tipus (per exemple, una proteïna específica) són tots iguals: tots contenen seqüències i nombres de monòmers similars i, per tant, tots tenen la mateixa massa. Aquest fenomen s'anomena monodispersitat en contrast amb la polidispersitat que es troba en els polímers sintètics. Com a resultat, els biopolímers tenen un índex de polidispersitat d'1.

La convenció per a un polipèptid és enumerar els seus residus d'aminoàcids constituents a mesura que es produeixen des de l'extrem amino fins a l'extrem de l'àcid carboxílic. Els residus d'aminoàcids sempre estan units per enllaços peptídics. La proteïna, tot i que s'utilitza col·loquialment per referir-se a qualsevol polipèptid, es refereix a formes més grans o totalment funcionals i pot consistir en diverses cadenes polipeptídiques així com en cadenes individuals. Les proteïnes també es poden modificar per incloure components no pèptids, com ara cadenes de sacàrids i lípids.

La convenció per a una seqüència d'àcids nucleics és enumerar els nucleòtids tal com es produeixen des de l'extrem 5' fins a l'extrem 3' de la cadena del polímer, on 5' i 3' es refereixen a la numeració dels carbonis al voltant de l'anell de ribosa que participen en la formació. els enllaços de dièster de fosfat de la cadena. Aquesta seqüència s'anomena estructura primària del biopolímer.

Els biopolímers a base de sucre sovint són difícils pel que fa a la convenció. Els polímers de sucre poden ser lineals o ramificats i normalment s'uneixen amb enllaços glicosídics. La ubicació exacta de l'enllaç pot variar, i l'orientació dels grups funcionals d'enllaç també és important, donant lloc a enllaços β- i ß-glicosídics amb numeració definitiva de la ubicació dels carbonis d'enllaç a l'anell. A més, moltes unitats de sacàrids poden patir diverses modificacions químiques, com ara l'aminació, i fins i tot poden formar parts d'altres molècules, com les glicoproteïnes.